Iguazú, la traca final

Família, amics i amigues, aquí comença l'última crònica del viatje....


IGUAZÚ

Avui toca Iguazú. Les "Cataratas de Iguazú" per ser més concrets. L'última vegada que us vaig escriure ja estava a Puerto iguazú, el poble que està a les portes dels famosos salts d'aigua. Aquest poble està al cor de la regió de Misiones, tocant a Brasil i Paraguay. Aquesta regió es diu així perquè un bon dia, un grup de catòlics espanyols (com sempre) amb poca feina, es van dirigir fins aquí, on s'ajunten els rius Paranà i Iguazú, amb la intenció de convertir al catolicisme i mostrar el bon camí a la tribu de la zona (Guaranís). Una història que s'ha repetit moltes vegades en aquest continent. Els catòlics sempre amb la manía de fer creure les seves històries a tot el món. Catòlics i espanyols quina combinació!! La història ja ha demostrat que aquesta barreja és una bomba de rellotgería. I bé, aquí es van quedar aquests salvadors del món. No fa falta que digui que els guaranís van estar encantats de l'arribada d'aquests indesitjables.
Doncs aquí mateix vaig anar jo, sense intencions de convertir a ningú, em vaig dedicar únicament a veure un dels patrimonis de la humanitat: Les "Cataratas".

M'he deixat aquest caramel pel final expressament, volia acabar el viatge amb aquesta obra mestra. M'hi he quedat un total de 4 dies aproximadament, suficient per veure els salts d'aigua desde tots els punts de vista (Argentina i Brasil). Com sempre els brasilers i argentins discuteixen sobre quin és el millor lloc per veure-les. Jo no sabría pas que dir, els dos costats m'han agradat molt. Això sí, si mai veniu aquí heu de contemplar les cascades desde els dos països, és obligat.

Em sembla que us vaig comentar l'última vegada que Puerto Iguazú m'havia causat la meteixa impresió que El Calafate quan vaig anar a veure el Perito Moreno. Un lloc super turístic, que viu gràcies a les "Cataratas de Iguazú". Quan vaig entrar al parc nacional em va semblar que entrava a Port aventura. Era com un parc d'atraccions, amb el seu tren, els cartells, els camins tots pavimentats, és un dels destins més importants d'Argentina així que no m'hauría d'extranyar. Jo vaig anar directe a veure l'estrella, o les estrelles, perquè està ple de salts d'aigua. Mireu això va ser només arribar:


I aquetes no eren res, el plat fort era el salt "Graganta del Diablo". Aquestes primeres només eren l'escalfament.



El mateix, aquestes eren les petites, però a mi em van impresionar. És un paisatge brutal, i a més, tot i tenir-les lluny, fan un soroll molt fort.

Em vaig deixar la "Garganta del Diablo" expressament pel final. Tothom em recomanava el mateix, perquè si veus primer l'estrella, la resta et semblen poca cosa. Així que em vaig anar aclimatant.
De moment totes les fotos que us he passat són del costat argentí. I ja diuen que el millor es fa esperar... i aquí el teníu, aquesta de sota ja és de la famosa "Garganta".


I del costat de Brasil. Què, bestia eh? Jo em vaig quedar una molt bona estona mirant aquest espectacle, i quan marxava cada dues passes tornava a mirar enrere per no oblidar-ho mai. És gegant, però torno a dir que quan estàs aquí i sents el soroll te n'adones de la potència que tenen aquests salts d'aigua.

I aquesta foto és del costat argentí. El mirador d'aquest costat et permetía posar-te just a sobre de la "Gargnta de Diablo", igualment increïble.... No es veia el final del salt, tot era un núvol gegant. Molt gran tot plegat!!
I aquí es va acabar la meva estada a Puerto Iguazú, molt satisfet d'haver-me deixat això per acabar el viatge, la traca final....
I bé ara toca acomiadar-me del blog....


S'HA ACABAT...

Sí senyors i senyores, ja no escriure més, almenys en aquest viatge. Qui sap si en vindrà algun altre... Tinc idees que em ronden pel cap, però bé, no avancem aconteixements que primer de tot haig de venir i buscar feina. I tal com està tot, sembla que em costarà.
Al principi em pensava que això del blog seria una petita càrrega més que una altra cosa, però al final a resultat ser justament al contrari. La idea era fer aquest blog per vosaltres, per tenir informats a tota la gent que li interessés tot aquest viatge, però desde que vaig começar ja vaig veure que també el feia per mi. Ha estat una molt bona teràpia, cada vegada que acabava d'escriure alguna cosa em donava la sensació que us ho havia explicat en persona i això en moments fluixos m'anava molt bé.
Viatjar sol és una experiència brutal, jo crec realment que, poc o molt, et canvía. I no ens enganyem, viatjant d'aquesta manera tens moments de tot, bons i dolents, però naturalment els bons sempre guanyen. Em va costar marxar però ara hi penso i estic seguríssim que haver fet aquest pas ha estat una de les millor decisions que he pres mai. Animo a tothom que se li hagi passat mai pel cap de fer-ho, que no s'ho pensi dues vegades i que foti el camp, sigui on sigui, val molt la pena.

Vull donar les gràcies a: Uri Murtra (en l'últim moment), Aleix, Oleguer, Mariola, Ingrid, Lirena, Agneta i Johi (les campiones), Marina, Uri Poblet, Anduart (big brother), Roser i Dani (companys de viatge per uns dies), al Boulder, Laieta (una altra campiona), Mireia, Aida, Montse, David, Juanca, Cristina i la última campiona la Mare que em va parir!! Gràcies a tots per registrar-vos al blog, si haguès vist que la gent passava de tot m'ho hauria pres d'una altra manera. I també gràcies a la gent que no s'ha registrat però que sé que m'han anat seguint!!

Em sap molt greu tancar això, m'ha encantat, de debó!! Tinc moltes coses a dir però ara metix no sé que més escriure, a partir d'ara és tot vostre, deixeu els últims missatges quan sentiu la senyal......

Ara sí, adèu gent ha estat un plaer, ADÈU BLOG!!!

Salut i ens veiem aviat!!!

PD: L'últim que apagui el llum.

Salta i rodalies

Benvolguts companys i companyes de viatge, aquí en teniu una altra:

Després del primer fiasco en intentar marxar de San Pedro d'Atacama, vaig tenir la segona oportunitat que no vaig desaprofitar. I sí, el dimarts dia 7 agafava el bus que em va portar a Salta, una altra vegada Argentina. També em vaig acomiadar definitivament de Xile, no crec que hi torni, no perquè no m'hagi agradat, sinó perquè hi ha moltes coses per veure a sud amèrica, i no entra als meus plans repetir destins, però no es pot dir mai...

Així doncs, després d'unes 7 horetes de bus i havent creuat els Andes em vaig plantar a la ciutat de Salta. Durant el camí ja vaig fer uns quants amics que m'han durat fina ara. Un d'ells havia viscut uns anys a Salta i ens ha fet de guía durant aquests dies, tot un luxe.

Salta m'ha encantat. Pel que he vist, és la ciutat més autèntica d'Argentina. Ja us vaig comentar que el nord d'Argentina és molt diferent a la resta del país. Aquí es noten més les autèntiques arrels i això a mi m'encanta. A molts punts de la resta d'Argentina pesa massa l'herència europea. Salta, juntament amb Mendoza, són les ciutats que més m'han agradat amb diferència.

El primer dia vaig aconseguir trobar un bar que feien el Barça - Bayern. Quin partidàs!!!! Aquest any, sinó s'espatllen les coses, pot ser molt gran pel Barça. Força Barça!!! Perdoneu, no ho he pogut evitar, tornem al viatge. Després del partit, i per celebrar-ho, ens vam regalar un "asadito" de rebenvinguda a Argentina. I quin asado... ens vam fotre les botes, estava "re bueno"!!

El dia següent vaig llogar un cotxe amb un colega holandès, en Joost, i vam arribar fins a Cafayate i la seva Quebrada de las Conchas. Va ser un dia rodó també. De camí cap a Cafayate anàvem passant pel mig d'aquesta Quebrada, va ser increïble, quins paisatges!

Això és l'"Anfiteatro". És com una cova oberta natural. Es veu que aquí una vegada a l'any i fan un concert i sona de película.

Seguint per la carretera podíem veure paisatges com aquests:

Això el principi de la Quebrada.

Més Quebrada de las Conchas amb la roca de fons que n'hi diuen "Los Castillos".

O les roques de colors...

El dia següent ja vaig marxar de Salta. I després de 23 hores de bus he arribat avui mateix a Puerto Iguazú, per veure les famoses Cataratas do Iguazú. Ara ja vaig contra rellotge, viatjo amb el calendari a la mà, no m'agrada gaire però és el que toca si no vull perdre el vol de tornada. Demà aniré a veure les famoses "Cataratas". De moment em passa com el Perito Moreno, que tota aquesta ciutat és mega turística, i estic esperant a veure què passa demà, però bé, amb tothom amb qui he parlat m'ha dit que aquests salts d'aigua et deixen sense paraules. D'aquí uns dies us ho explico.

I ja està, de moment no tinc res més a dir. Fins la propera.

Salut i fins aviat!!

San Pedro de Atacama

Iep campions!


Avui toca San Pedro d'Atacama (Xile). Aquest petit i turístic poble està situat en un oasi del desert d'Atacama, el desert més àrid del món. Quan mirava l'entorn no entenia com podia ser que justament aquí hi haguès un poble. Però després de voltar una estona vaig veure que a prop de San Pedro hi passa un petit riu que vé del desglaç dels Andes. Durant el viatge ja he vist varis pobles enmig del desert, i sempre penso el mateix, com pot ser que els primers pobladors es decidícin per quedar-se aquí? Perquè això és sec de veritat, quan t'allunyes una mica del poble veus que al terra no hi creix res, ni el gram!! I cau un sol que tomba, justament el que a mi no m'agrada. Però no sé, aquí m'hi he trobat força bé, és qüestió de no deixar-se veure durant el migdia, perquè a la tarda o al matí el sol, a aquestes dates, no crema molt.


Al primer dia ja vaig conèixer un colega de Sicília, l'Aureliano, un catxondo. He estat tots aquests dies amb aquest campió. Hem fet alguna sortideta amb bici, la millor va ser quan vam anar a veure la Garganta del Diablo:




Aquí estem, al mig de les parets de la Garganta. Estava força bé, es podía recorrer tota amb bici.

Els altres dies vam anar al Valle de la Luna, el Valle de la Muerte i els espectaculars geysers del Tatio. Aquí teníu unes fotos:

Geyssers del Tatio. A 4000 i picu metres i a les 6 del matí fotia un fred que et deixava sec. Més o menys estàvem a - 10Cº. Hi havia un contrast brutal, aquesta hora em moria de fred i un parell d'hores després em sobrava tota la roba.

El Valle de la Luna vist desde el miradors de l'altiplà. Molt guapo, potser el que m'ha agradat més de San Pedro, no, potser no, segur.

Valle de la Muerte. Ja veieu, això semblava les rambles. Però no va estar gens malament. A l'altra costat del volcà que es veu al fons ja era Bolívia.

I per acabar, el millor de tot, la posta de sol al Valle de la Luna. I us en passo un altra d'aquest lloc:

El que hi ha a la vall no és neu, és sal. Però molt poc gruix.


Molt bo tot plegat. San Pedro d'Atacama m'ha agradat però venía del Salar d'Uyuni, i allò si que em va deixar acollonit. Quan veus una cosa tant espectacular com el Salar et tornes una mica insesible als paisatges. Em va deixar el llistó molt alt.


A San Pedro hi estic desde el dia 1 d'abril, massa temps. I no per que jo vulgui. Vaig tenir un petit problema de càlcul. Vaig perdre el bus que m'havia de portar a Salta (Argentina) per dos miserables minuts. Em vaig emprenyar moltíssim, però no hi vaig poder fer res. Així que m'ha tocat pagar una altra vegada el bus i quedar-me 3 dies més a San Pedro, perquè els busos que van a Salta només surten cada 3 dies, toque't els ous! En aquest poble 3 o 4 dies bé, però més ja no saps que fer, estic fent una sessió intensiva de relax.

Doncs bé, com us anava dient, demà em despedeixo definitivament de Xile i torno a Argentina, a la ciutat de Salta. Ara ja em toca anar tirant cap a Buenos aires perquè el dia 18 d'abril tinc el vol de tornada desde aquesta ciutat, i les últimes coses que em queden per veure són Salta, Jujuy i Iguazú amb els seus salts d'aigua. El dia 20 o 21 d'abril ja estaré corrent per Cardedeu.


Res més companys i companyes, espero que us hagi agradat, i sinó... no ho sé, us espereu a la següent que no en sé més.


Apa a passar-ho bé!


Salute!!

Bolívia

Hola una altra vegada!

Ja feia dies que no deia res, però com sempre tinc bones excuses. Si no ho recordo malament l'última vegada que vaig escriure era quan estava a Mendoza. Després d'aquí ja vaig dir que aniría a San Juan i Còrdoba. Aquestes dues ciutats no em van agradar gaire, de fet no vaig fer ni una foto. Sense fotos i amb poca cosa a dir, vaig preferir callar i esperar a veure què pssava. Després de Còrdoba vaig anar a Salta, al nord d'Argentina. Allà em vaig trobar amb la meva companya d'escalades, la Marte. Vam decidir amb poques hores que marxàvem cap a Bolívia. I aquí comencen les coses interessants una altra vegada...


BOLÍVIA

Que gran Bolívia!! Aquest país és, juntament amb el Paraguay, el més pobre de sud amèrica. Passar d'un país com Argentina (molt europeu, com els agrada dir) a un país pobre com Bolívia és una cosa que no et deixa indiferent.
La història d'aquest país és una història de sang i, sobretot, expolis constants. Començant pels malparits espanyols que es van dedicar a robar tot l'or i la plata que hi havia a les mines de Potosí, i creieu que no era poc. Van omplir d'aquests minerals tot Europa. Els espanyols d'aquell moment, naturalement, no van voler entrar dins les mines, així que van esclavitzar a tota la població, obligant-los a treballar a dins d'aquestes i a morir als 30 anys. Després dels espanyols en van veinr d'altres, tots amb les mateixes maneres de fer. La maledicció que ha tingut Bolívia al llarg de la seva història és que un dia va ser un dels països més rics del món. Això la portat a la misèria. Es una paradoxa però és així. Tot i això aquet país encara té un potencial enorme, té grans quantitats de minerals, només falta que el qui mana no es vengui a les empreses extrangeres com han fet fins ara. Sembla que amb l'Evo les coses estan canviant.

De Salta cap a La Quiaca (últim poble d'Argentina abans d'entrar a Bolívia) ja vam anar veient com tot anava canviant. Els pobles, les cases, els paisatges i sobretot la gent no tenia res a veure amb l'altra Argentina que havia vist fins aquell moment. Aquí es podia percebre tota l'essència de sud amèrica, es notava les autèntiques arrels d'aquesta zona, la cultura Inca. Aquest viatge amb bus de 7 hores en realitat es va convertir en un viatje en el temps de molts anys enrere.
Al final vam arribar a La Quica, aquí ens va tocar creuar la frontera entre Argentina i Bolívia caminant, res 10 minuts i ja estàvem al primer poble de Bolívia, Villazon.

Aquí estava a la Quiaca (Argentina), però a l'altre costat del pont ja hi havia Villazón (Bolívia).
Durant uns moments em pensava que no em deixaríen entrar perquè no estava vacunat per la febre groga, però al final, els "aduaneros" em van deixar entrar sense problemes.
De Villazón vam agafar un bus que ens va portar fins a Tupiza, un dels pobles més grans de la zona. El que aquí és un dels pobles més grans, a Catalunya seria un barri dels més miserables. Moltes cases eren fetes de fang amb teulades de palla, això sí, la gent increïble. A Tupiza vam fer alguna volta amb cavall per la zona.

Aquesta és la Marte davant "La puerta del diablo"

I just el dia següent marxàvem amb 4x4 durant 4 dies per aquesta zona del sud de Bolívia.
Aquesta excursió de 4 díes ha estat una de les millors coses que he fet durant aquest viatge, ja veureu perquè.
En el cotxe erem 5, el conductor i guia (Arturo), la cuinera (Carmen), en Roi (un noi d'Israel), la Marte i jo. Hem estat tots aquests dies voltant amb el tot terreny per sobre dels 4000 metres i veient paisatges de película. Aquí en teniu unes mostres:

La "Laguna Verde" amb el volcà (que no recordo el nom) a redera.


Els geysers, amb basses de diferents colors. Just en aquest moment estava a 5000 metres. Anava amb banyador perquè veníem d'unes aigües termals, però aquí fotia fred. Mai a la vida havia estat a tanta alçada i 5000 metres sobre el nivell del mar es nota molt. Estic prou content perquè durant aquests dies a tanta alçada no ho he passat malament. Hi havia gent feta pols, molt mal de cap, nits sense poder dormir per falta d'aire... Els efectes que he notat han estat una mica de mal de cap i sobretot notar la falta d'oxígen. M'aixecava del llit i quan arribava al lavabo estava bufant com si vinguès de còrrer. Però aquí tenen un remei ancestral i infalible, es diu coca. Sí senyors, la coca et fa passar els mals de cap i de panxa per efecte de l'alçada. És una planta medicinal com qualsevol altra, el que passa es que s'ha guanyat molt mal nom per culpa de la cocaïna. Cada matí ens preníem un "mate de coca" com diuen ells, que vindria a ser una infusió d'aquesta, i com una seda. El mal de cap marxava de seguida. També te la pots pendre mastegada. A Bolívia et fas un fart de veure gent amb les galtes inflades i farcides de fulles de coca. Aquí és molt normal, és legal igual que Perú. A qualsevol lloc pots comprar una bossa de fulles de coca. Si et deixes estar dels prejudicis que tenim, quan la proves i veus que funciona t'oblides del nom i de tot la resta de tonteries. No és droga, si tinguès un altre nom segur que ningú pensaría malament. O us penseu que pendre 4 cafès al dia és millor? Jo crec que no.

Cada dia al vespre arribàvem a poblets autèntics de veritat que amb prou feines tenien llum. La gent d'aquests pobles viu d'una sola activitat, caçar llamas i obtenir carn i llana que vènen als pobles més propers (més propers vol dir varies hores de camí). Aquí en teniu un:


Una cosa bastant espectacular va ser quan enmig del desert apareixien unes roques amb formes extranyes. N'hi ha una que n'hi diuen "arbol de piedra" que tenia exactament aquesta forma.

I aquí estic jo fent el boig.

Però el plat fort de l'excursió de 4 dies era arribar al Salar de Uyuni, el desert de sal més gran del món. La nit abans d'entrar al Salar, la vam passar en una casa construïda de blocs de sal. Tot, absolutament tot era de sal, taules, cadires i fins i tot llits.

Va ser el dia següent que ens vam aixecar a les 5 del matí per poder veure la sortida del sol al gran Salar d'Uyuni. Increïble!!! Un paisatge d'un altre món, el paisatge més espectacular que he vist en aquest viatge (juntament amb el Perito). Que gran!!! Era un desert infinit de sal.

La sortida del sol al Salar....




I els meus companys de viatge. En fi... jutgeu vosaltres mateixos...
Sota els nostres peus teníem un gruix d'entre 15 i 50 metres de sal compacta. Això fa molts anys havía estat un llac inmens i per l'erupció d'un volcà es va transformar amb el que és ara: El Salar de Uyuni!

I aquí es va acabar l'excursió, el dia següent vaig marxar cap a San Pedro de Atacama, que és on sóc ara. M'hi quedaré uns dies, s'hi està molt bé aquí. I després ja en parlarem de cap on vaig...

Bé no sé que més dir, que us vagi tot molt bé i ens veiem aviat!!

Salut!!

Mendoza: vi i sol

Bon dia a tots!

Avui toca Mendoza, la ciutat del vi i de la calor. Aquesta està just al mig del desert, ja us podeu imaginar la calor que arriba a fer. Sort n'hi ha que està plena d'arbres, sinó això seria un forn.

Mendoza en si no té gaire cosa, és el lloc on està que li dóna encant. Està just al costat del Andes i envoltada de vinyes.

Aquí he tornat a encertar amb el hostel. Molt barat i molt bona gent. Vaig començar amb molt bon peu. Quan arribava a la tarda el primer que em van dir era que aquella nit hi havia "asado". Així que sense desfer res de la motxilla vaig anar corrents a comprar carn de la bona. I sí, al primer dia ja vaig tastar l'essència d'aquesta terra: carn (com en tota l'Argentina) i vi, sobretot vi. Va ser arribar i moldre.

Aquí teniu el jefe del hostel treballant i fent una demostració de com es fa l'"asado". Que us haig de dir... ja sabeu que aquesta carn no té rival. La de Catalunya no té res e veure, sap greu però és així mateix.

No us penseu que he estat tot el dia amb l'ampolla a la mà, he fet més cosetes. He tornat a fer el "gringo" una mica.

Vaig estar al mirador de l'Aconcagua (6900 m aprox), una bèstia. És el cim més alt d'Amèrica.

Potser no es veu molt bé... és la del fons. Aquesta és la cara sud, la més difícil diuen.

També vaig estar a un lloc molt peculiar. És diu Puente del Inca, està al mig de la serralada dels Andes. És un pont format per els sediments que surten d'una font termal. Els Inques, quan van començar a baixar de Perú, van trobar aquesta font i ja no la van deixar. Hi portaven els més vells perquè es banyèssin, ja que l'aigua que surt porta molt calci i això els anavà molt bé pels ossos. Molt temps després s'hi va construïr un balneari per rics. I ara mateix està prohibit entrar-hi perquè la unesco ho va declarar patrimoni de la humanitat. Fins ben poc (2005) encara s'hi podia entrar i banyar-se gratis. Llàstima, he fet tard!

Després de tot això, vaig dedicar un dia a vistiar cellers. Si vas a Mendoza i no vas als cellers et poden senyalar pel carrer. Aquí tothom està molt orgullós del vi de la terra, normal. Tots te'n parlen maravelles. De vagades sembla que Mendoza sigui la capital mundial del vi. Així que ho vaig haver de comprobar si aquest vi era tant bo. La varietat estrella d'aquesta terra és el Malbec. Varietat d'orígen francès. El francesos van deixar de cultivar-la perquè deien que era dolenta. D'aquí vé el nom mal bec (dolent a la boca aprox). Però aquí han aconseguit fer un bon vi amb el raïm Malbec, fins i tot hi ha algun celler que ha aconseguit alguna medalla de plata en algun cancurs francès, que no està gens malament. I sí, està bé, però ara que no ens sent ningú, el vi català és molt millor. Aquí si dic això pot ser que em matin. No tinc fotos d'aquestes visites, tot ho vaig trobar molt normal, si has visitat cellers catalans ja n'hi ha prou.

Bé, s'ha de dir que la tradició de vi d'aquestes terres és molt més jove que la nostra, i que amb aquest temps ha aconseguit forces coses.

Què més.... Em sembla que ja està tot explicat. D'aquí dues horetes marxo de Mendoza cap a San Juan. Dues hores de bus, res tancar i obrir els ulls. A San Juan m'hi quedaré molt poc. Em queda un mes de viatge i m'encantaria arribar a Bolívia. Jo crec que ho puc aconseguir si no m'entretinc molt. A Bolívia, a més, deixaré descansar una mica la meva butxaca que ja li convé. Aquest país és molt més barat que Argentina i a més pinta molt bé.

Bé us deixo, suposo que el proper escrit el faré desde Cordoba si no em fallen els plans.

Que us vagi molt bé i fins aviat!!

Adéu Xile, torno a Argentina

Hola a tothom!

S'ha acabat Santiago, i Xile ja ho veurem. Potser més endavant hi torno a passar. Ja us vaig anticipar que a Santiago m'hi quedaria molt poc, no estic fet per aquestes ciutats. Comencem per aquí, Santiago de Chile:

SANTIAGO

Aquesta ciutat és com totes les altres megaciutats, per a mí no té gaire encant. Ho sento si us ho pinto tant malament, és molt probable que per algú Santiago sigui interessant, però per mi no pas.
Durant el viatge m'havia trobat força gent de Santiago i el més curiós del cas és que tots me'n parlaven pestes. Tothom perd el cul per marxar d'aquí. Em va arribar a les mans una enquesta que deia que aproximadament el 70% dels habitants de Santiago volia marxar de la ciutat. En fi, amb tot això, tenía molt poques esperances de que m'agradés.
Vaig fer la visita de rigor al palacio de la Moneda (escenari on en Pinochet va fer de les seves), la Plaza de Armas, i resumint, em vaig patejar tot el centre. Això va ser durant un dia. El dia següent vaig pujar a una muntanya que hi ha al centre de Santiago, el cerro San Cristóbal. I justament aquí va ser on vaig decidir que havia de marxar com més aviat millor, perquè? us preguntareu, doncs per això:


No amics, no és que hi haguès boira, era senzillament merda flotant. A aquesta ciutat li passa com a totes les altres grans ciutats, però amb el petit inconvenient afegit de que aquí no hi corre l'aire. Santiago està envoltat de "cerros" i no hi ha manera que es ventili.
Doncs sí, quan vaig veure això i vaig pensar que jo estava dins aquesta bombolla, em va faltar temps per anar a la terminal de busos i comprar un "pasaje" cap a Mandoza, una altra vegada a Argentina.
I així va ser, l'andemà al migdia em despedia de la Marte i em preparava per travessar els Andes. El viatge va estar força bé, vaig tenir sort i vaig poder veure l'Aconcagua.
A Mendoza m'hi vaig quedar un dia només, me la deixava per més endavant, primer volia anar a Malargüe. Aquesta altra ciutat feia temps que la tenia al cap. Un colega que vaig conèixer em va parlar maravelles d'un parc volcànic que hi ha prop d'aquesta.


MALARGÜE

Malargüe està a 6 hores de Mendoza. Està just al costat dels Andes. És petita, té aproximadament 20.000 habitants. Però jo no hi anava per la ciutat, hi anava pel parc volcànic Payunia.
Aquest parc ha estat una molt bona sorpresa per mi. Jo diría que després del GRAN PERITO MORENO, Payunia ha estat el que més m'ha agradat de moment. Aquest parc té 450.000 ha, i de moment s'han comptat uns 800 volcans. És la zona amb més concentració de volcans del món. És el paradís per qualsevol volcanòleg. Mireu això:


És com un desert negre amb clapes de pedres de color vermell. És impresionant. És un paisatge tot extrany.



Aquesta línia és la "carretera" que travessa el parc. Estic tenint problemes per escollir les fotos, no ho sé totes són bones. No pel fotògraf sinó pel paisatge...

I una altra, que avui estic generós...

Ja veieu, podría penjar-les totes, però millor poques i bones.
Tothom que tingui pensat venir a Argentina, que s'apunti aquest nom PAYUNIA, sobretot, no us ho podeu perdre. No se'n parla molt d'aquest, almenys jo amb tothom que m'he anat trobant ningú me n'havia dit res. Em van comentar que només fa 5 anys que fan excursions en aquest parc.

Ara ja torno a estar a Mendoza, terra de vins i de molta calor. Aquest dies arribem als 36ºC. Jo que em pensava que al març la cosa ja era més tranquila... Bé, de fet ara ja "no fa calor". A ple estiu arriben als 40ºC amb tranquilitat.

Doncs ja està, feina feta. D'aquí uns dies us explico que tal els vinets i els asados que segur que cauràn.

Apa gent, feu bondat i fins la propera.

Salut!!

Pd: Això dels missatges està decaient, no m'agrada companys, vull saber com va tot per aquí. Així que espavilant!

Cochamó

Hola gent, ja torno a estar a la civilització!

Jo feia molts dies que no deia res i ara em tocarà fer memòria. Molt bé doncs a veure si puc fer un bon resum d'aquests dies...

I diu així...

COCHAMÓ

El dilluns passat vaig marxar amb "la noruega", Marte pels amics, cap a Cochamó. Després de 3 horetes amb bus desde Puerto Montt vam arribar al petit i guapíssim poble de Cochamó. És minúscul i el que em va agradar només arribar va ser que no era gens turístic. Tots els pobles i ciutats que he visitat estàn plens de "gringos"(turistes) i aquí no hi havia rastres de turistes. Aquest poble és de pas obligat si es vol arribar a la vall de "La junta", que és la vall on anàvem nosaltres.

Mireu quina rebuda:

Aquest és el port de Cochamó.

Després de fer nit aquí vam arreglar-ho tot per marxar cap amunt. Ens esperàven unes 5 hores de caminada per arribar a la vall de La Junta, o això ens pensàvem. El dia va començar perfecte, quan vam anar a comprar el pa, la mestressa de la botiga ens va acabar convidant a esmorzar a casa seva, així que vam marxar de la fleca amb tot el pa que havíem comprat i a havent esmorzat, immillorable.

I aquí començava el patiment. Quan creuàvem el poble ens trobàvem molta gent que ens oferia cavalls (pagant naturalment) per pujar, i ens deien que el camí estava de fang fins els genolls, nosaltres vam pensar que volien fer negoci amb noaltres, i més xulos que ningú vam començar a pujar amb tot el material d'escalada, roba i menja per una setmana a l'esquena. Al cap de pocs km ja teníem l'esquena feta un mapa. I efectivament la gent del poble tenía tota la raó, el "camí" estàva impossible.

Ja veieu, hores i hores caminant per aquest fangar. Quan estàvem per la meitat, maleïem no haver agafat cavalls, però el mal ja estava fet.

El que teníem que fer amb 5 horetes, al final ens va tenir distrets 9 hores. Al final era una agonía.

El bosc que anàvem veient ens tenia mig sorpresos. Era molt dens i tenía tot l'aspecte d'una selva. Però no podia ser, en aquesta zona no hi ha selves, pensàvem. Doncs sí, resulta que havíem estat caminant per la selva més allunyada de l'equador que existeix. És diu selva Valdiviana. La primera vegada que travessava una selva. Hi arribava molt poca llum al terra, era ple dia i semblava que fos el vespre. Una experiència molt bona la veritat.

Vam arribar a les 8 del vespre gairebé. Així que vam muntar la tenda i a dormir ràpidament. I l'andemà vam poder veure bé el que ens envoltava. La caminada i el patiment del dia anterior tenía recompensa, aquesta és la vall de La Junta:

Muntanyes i muntanyes de granit blanc, brillant i impecable. Semblaven de metall, perfectes.

La veritat és que em escalat poc, ens pensàvem trobar més vies equipades, però en realitat n'hi havia molt poques i a més eren molt dures. Cochamó és el paradís de l'escalada, però de l'escalada tradicional. És a dir que totes les vies les has de protegir tu mateix, no estàn equipades. I nosaltres portàvem el material just per anar a vies equipades. Però no passa res, en aquesta vall hi ha més coses per fer. Vam pujar al cerro Arco Iris, brutal i bastant complicat. Ens va portar bastanta feina arribar fins a dalt perquè al final has de grimpar tota l'estona i no pots arribar a veure el cim. Però al final també arriba la recompensa:

Com que no podiem escalar gaire, estàvem que ens enfilàvem per les parets (i mai millor dit) ens van comentar que hi havia un bloc al riu que es podia escalar, i aquí ens teniu, passant el mono com podíem:

Hem tingut bastanta sort amb el temps, només ens va ploure el primer dia, la resta ha estat perfecte. Aquesta és la Marte, la meva companya de fatigues, també hi ha la tenda i els companys que ens trobàvem cada matí, els cavalls:

I bé, al final va tocar baixar. El dia de tornada va ser una bojeria. El mateix dia que marxavem de La Junta vam agafar el bus per anar fins a Santiago de Xile, que és on sóc ara. Un canvi massa brusc, però el temps mica en mica s'acaba i ens hem d'espavilar. Aquí a Santiago no m'hi vull quedar gaire temps. I ja em vist que prop d'aquí hi ha una vall que pinta força bé per escalar, així que ja sabeu, d'aquí poc tornem-hi.

Doncs ja està tot dit companys i companyes, a partir d'ara no sé que passarà però us aniré informant tant puntualment com pugui.

Apa doncs, fins la propera i SALUT!